Quin programari deu portar l'Air Force One..?
Mitjançant el retiario podem veure com pot arribar a ser d'influent en les nostres vides (o en la pròpia supervivència) el programari.
El F-22 Raptor és l'última meravella de la tecnologia militar nord-americana, un avió de caça dissenyat per a enfrontar-se a enemics que encara no existeixen i per a mantenir el control de l'espai aeri durant la pròxima cambra de segle, almenys. És potent fins a trencar la barrera del so sense postcombustió, àgil per unes toveres que es poden orientar, especialment dissenyat per a ser gairebé impossible de detectar per un radar enemic, capaç de localitzar i derrocar a desenes d'aparells rivals, i també d'atacar el sòl.
El desenvolupament del F-22 ha dut decennis i molts milers de milions de dòlars. Cadascun dels avions costa més de 100 milions d'euros. La qual cosa no ha impedit que surtin de fàbrica amb un defecte de programari que va inutilitzar bona part dels seus sistemes informàtics en un vol de rutina creuant el Pacífic. Si els arriba a ocórrer en combat haguessin estat entre els cràters més cars de la història. El primer destacament operatiu de F-22 fora d'Estats Units va anar a Okinawa (Japó); per aprendre dels problemes i ja de passada per a enviar un senyal a Corea del Nord i Xina. Fins a meitat de camí tot va ser bé, però, entre Hawaii i Okinawa, els Raptors es van trobar amb un inesperat i temible enemic: la Línia Internacional de Canvi de Data, el punt en el qual la distribució dels fusos horaris fa que es salti d'un dia a un altre, que per conveniència està situat a la meitat del Pacífic. Es tracta d'una petit inconvenient pels viatgers (aquesta és l’explicació del jet lag); però pel F-22 va resultar ser un parany letal.
Un error en alguna part dels milions de línies de codi que fan funcionar l'avió va “atabalar” bona part dels seus sistemes al creuar aquesta línia imaginària. Els avions es van trobar de cop i volta amb l'equivalent aeronàutic d'una pantalla blava a la meitat del Pacífic. Sense navegació, van haver de seguir als seus avions cisterna per a trobar la base i aterrar. Afortunadament en tots els avions amb controls digitals (fly-by-fly, volar per volar) duen els sistemes de vol independents i per almenys per duplicat. O sigui, que volar, volaven.
L'incident, menor, anecdòtic i ràpidament resolt, torna a subratllar el creixent risc que suposa el programari en tot tipus d'aplicacions crítiques. A part de destacar les possibilitats futures de l'escamot informàtic. Però si un avió que duu en desenvolupament més d'un decenni amb milers de milions de dòlars darrere no pot estar lliure d'errors, greus, en el seu programari, què succeeix amb aplicacions més mundanes però igual d'importants?
El F-22 no pot volar sense el seu programari, i molt menys combatre, però què succeeix amb els avions de línia, els trens d'alta velocitat, els escàners dels hospitals? Què succeeix amb el programari dels automòbils? Hem de tenir por perquè els bucs britànics (alguns porten armes nuclears) estiguin utilitzant ja una versió de Windows? Gràcies a la poca importància que li hem donat als programes, vam acceptar en programari nivells de qualitat que mai toleraríem en mobiliari, o il·luminació; i no parlem dels estàndards que s'exigeixen en alimentació. Aquesta cultura de la tolerància ('és només programari') és en part responsable d'aquest tipus de fallades.. Que van a acabar costant vides.
El desenvolupament del F-22 ha dut decennis i molts milers de milions de dòlars. Cadascun dels avions costa més de 100 milions d'euros. La qual cosa no ha impedit que surtin de fàbrica amb un defecte de programari que va inutilitzar bona part dels seus sistemes informàtics en un vol de rutina creuant el Pacífic. Si els arriba a ocórrer en combat haguessin estat entre els cràters més cars de la història. El primer destacament operatiu de F-22 fora d'Estats Units va anar a Okinawa (Japó); per aprendre dels problemes i ja de passada per a enviar un senyal a Corea del Nord i Xina. Fins a meitat de camí tot va ser bé, però, entre Hawaii i Okinawa, els Raptors es van trobar amb un inesperat i temible enemic: la Línia Internacional de Canvi de Data, el punt en el qual la distribució dels fusos horaris fa que es salti d'un dia a un altre, que per conveniència està situat a la meitat del Pacífic. Es tracta d'una petit inconvenient pels viatgers (aquesta és l’explicació del jet lag); però pel F-22 va resultar ser un parany letal.
Un error en alguna part dels milions de línies de codi que fan funcionar l'avió va “atabalar” bona part dels seus sistemes al creuar aquesta línia imaginària. Els avions es van trobar de cop i volta amb l'equivalent aeronàutic d'una pantalla blava a la meitat del Pacífic. Sense navegació, van haver de seguir als seus avions cisterna per a trobar la base i aterrar. Afortunadament en tots els avions amb controls digitals (fly-by-fly, volar per volar) duen els sistemes de vol independents i per almenys per duplicat. O sigui, que volar, volaven.
L'incident, menor, anecdòtic i ràpidament resolt, torna a subratllar el creixent risc que suposa el programari en tot tipus d'aplicacions crítiques. A part de destacar les possibilitats futures de l'escamot informàtic. Però si un avió que duu en desenvolupament més d'un decenni amb milers de milions de dòlars darrere no pot estar lliure d'errors, greus, en el seu programari, què succeeix amb aplicacions més mundanes però igual d'importants?
El F-22 no pot volar sense el seu programari, i molt menys combatre, però què succeeix amb els avions de línia, els trens d'alta velocitat, els escàners dels hospitals? Què succeeix amb el programari dels automòbils? Hem de tenir por perquè els bucs britànics (alguns porten armes nuclears) estiguin utilitzant ja una versió de Windows? Gràcies a la poca importància que li hem donat als programes, vam acceptar en programari nivells de qualitat que mai toleraríem en mobiliari, o il·luminació; i no parlem dels estàndards que s'exigeixen en alimentació. Aquesta cultura de la tolerància ('és només programari') és en part responsable d'aquest tipus de fallades.. Que van a acabar costant vides.
Comentaris